Per on anirà el nou impost de plusvàlua?

8 novembre, 2021
Derecho fiscal, Dret fiscal

La Sentència de 26 d’octubre de 2021 declara la inconstitucionalitat i nul·litat del sistema objectiu de càlcul de la base imposable de l’impost de plusvàlua. Aquesta és la tercera sentència en els últims 4 anys en contra del càlcul d’aquest impost.

La primera, data de 2017. Llavors es va declarar inconstitucional que s’hagués d’abonar aquest impost fins i tot quan s’havia produït una pèrdua de valor de l’immoble.

És a dir, si, per exemple, algú va comprar un habitatge en 2006, en el cicle alcista de preus, i la va vendre en 2015, quan estaven a la baixa, per menor valor que quan la va adquirir, era també gravat per aquest impost.

Una segona sentència va arribar en 2019, quan es va fixar com a nuls aquells casos on la quota a abonar era major que el mateix increment del valor.

Què hem de saber de la plusvàlua?

L’impost de plusvàlua, denominat tècnicament, impost sobre l’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana (IIVTNU), és l’impost que grava la revaloració que ha tingut el sòl urbà sobre el qual està edificat un immoble, sent la diferència entre el moment en el qual es va adquirir i la data en què s’embeni.

Aquest impost grava tres tipus d’actes diferents:

una compravenda,
una donació,
o una herència.

L’impost està regulat per una llei estatal, però la seva gestió i recaptació la realitzen els ajuntaments, principals perjudicats per la declaració d’inconstitucionalitat de la norma en veure reduïts molt considerablement els seus ingressos.

Qui ho paga i qui ho cobra?

Aquí es distingeixen tres tipus de transmissió:

Si es produeix una compravenda, és el venedor qui ha de pagar aquest impost, en ser qui ha tingut aquesta suposada plusvàlua.
Si és una donació, no obstant això, és qui rep aquest immoble el que ha d’abonar el IIVTNU.
Finalment, si és una herència, evidentment, és qui la rep el que ha d’abonar-la.

La norma és estatal i depèn del Ministeri d’Hisenda. No obstant això, és un tribut gestionat i recaptat pels ajuntaments i, en algunes ocasions, per les diputacions provincials.

Què ha dit el Tribunal Constitucional?

El Tribunal Constitucional (TC) declara la inconstitucionalitat dels articles 107.1, 107.2.a) i 107.4 del text refós de la Llei reguladora de les Hisendes Locals (aprovat pel Reial decret legislatiu 2/2004, de 5 de març, TRLHL) per possible vulneració de l’article 31.1 de la Constitució.

L’article 31.1 de la Constitució ve a dir que tots els ciutadans contribuiran al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat que en cap cas tindrà abast confiscatori.

La qüestió d’inconstitucionalitat plantejada al Tribunal era si la forma en la qual es determina la base imposable de l’Impost sobre l’Increment del valor dels Terrenys vulnera el principi de capacitat econòmica i la conclusió a la qual (ara) s’arriba és que:

“En conseqüència, el manteniment de l’actual sistema objectiu i obligatori de determinació de la base imposable, per ser aliè a la realitat del mercat immobiliari i de la crisi econòmica i, per tant, al marge de la capacitat econòmica gravada per l’impost i demostrada pel contribuent, vulnera el principi de capacitat econòmica com a criteri d’imposició (article 31.1 CE) (Fonament Jurídic 5).”

El Tribunal Constitucional anul·la en la pràctica el mètode de càlcul de la base sobre la qual s’aplica l’impost. Fins ara la quota es calculava automàticament en el moment de la transmissió del bé en funció del valor marcat per l’Impost de Béns immobles (IBI) i era un percentatge depenent dels anys transcorreguts des de l’adquisició, no del seu preu. Per tant, sempre sortia a pagar. Aquest mètode de càlcul és el que ara declara nul el Constitucional.

Fins aquí era el que es preveia de la Sentència i molts ja estaven pensant en les nombroses reclamacions que anaven a produir-se en tractar-se d’un impost clarament confiscatori. En els despatxos d’advocats es rumorejava que la nova normativa que del Ministeri d’Hisenda tindria una disposició transitòria que permetria la seva aplicació a situacions anteriors a la seva entrada en vigor.

Però aquest impost és una de les més importants fonts de finançament per a molts ajuntaments: ve a suposar el 27% dels ingressos de Madrid i sobre el 22% a Barcelona.

El Tribunal Constitucional ha estat taxatiu. Diu literalment la Sentència:

D’altra banda, no poden considerar-se situacions susceptibles de ser revisades amb fonament en la present sentència aquelles obligacions tributàries reportades per aquest impost que, a la data de dictar-se la mateixa, hagin estat decidides definitivament mitjançant sentència amb força de cosa jutjada o mitjançant resolució administrativa ferma. A aquests exclusius efectes, tindran també la consideració de situacions consolidades (i) les liquidacions provisionals o definitives que no hagin estat impugnades a la data de dictar-se 31 aquesta sentència i (ii) les autoliquidacions la rectificació de les quals no hagi estat sol·licitada exarticle 120.3 LGT a aquesta data (Fonament Jurídic 6 B).

En contra de la Sentència s’ha alçat l’Organització de Consumidors i usuaris (OCU) la qual ha declarat públicament que lamenta que la nul·litat de la plusvàlua no tingui efectes retroactius i exigeix la seva devolució d’ofici.

Aquest assumpte no queda resolt ja que, en els pròxims dies el Govern donarà a conèixer la nova manera de càlcul de l’impost que haurà de respectar el dictat del Tribunal Constitucional.

Una alternativa a la situació creada pel Tribunal Constitucional podria ser la prevista en l’article 32.4 de la LRJSP, precepte en el qual es disposa que:

“Si la lesió és conseqüència de l’aplicació d’una norma amb rang de llei declarada inconstitucional, procedirà la seva indemnització quan el particular hagi obtingut, en qualsevol instància, sentència ferma desestimatòria d’un recurs contra l’actuació administrativa que va ocasionar el mal, sempre que s’hagués al·legat la inconstitucionalitat posteriorment declarada.”

No obstant això, cal estar sempre al cas concret i als seus antecedents atesa la màxima cautela.

Previsió que sembla donar cobertura a la situació que crea la sentència del Tribunal Constitucional i que, de ben segur, serà font d’un nou conflicte.

De moment quedem a l’espera del Reial Decret que dictarà el Govern sense avançar cap contingut fins a la seva promulgació.